LA MÀGIA DEL PERNIL DOLÇ
A casa, i quan dic casa em refereixo a la botiga, el pernil dolç té una aura especial, una mena de personalitat pròpia almenys per nosaltres…i és que no podem menjar-lo sense recordar una història que segur que molts de vosaltres no sabeu (i potser no hauríeu de saber-la mai, però sempre m’ha ENCANTAT!). I és que els pares se’ns van enamorar gràcies al pernil dolç (les vegades que hem demanat que ens ho expliquin són infinites!).
La cosa va anar així: La Pepi de Cal Menut (la nostra mare, també coneguda com la Sra. Margenat) ajudava a la peixateria de la seva família (just una cantonada més amunt de la nostra botiga). Un dia la seva cosina li va demanar que s’acostés a la xarcuteria nova a recollir el paquet que havia encarregat i així ho va fer. Va rentar-se les mans i va anar tota decidida cap a la botiga amb el seu davantal de puntes agafat amb imperdibles. Va entrar i tota eixerida va demanar al noi que era darrera el taulell el paquet de la Cristina. Al pare de seguida li va fer gràcia i va voler entaular una mica de conversa fent-li la punyeta. Cal afegir que aquesta història explicada pel pare amb els apunts i les rialles de la mare és impagable i impossible de reproduir, però ho intentarem!
Mare: Bon dia! Vinc a buscar el paquet de pernil dolç de la Cristina.
Pare: Ah! Molt bé! Ara te’l porto! Però tu treballes a la peixateria? Només deus tornar el canvi…oi?
Mare (indignada): Que no maco, que no! Que despatxo! Què et creus?
Al pare amb aquesta resposta de “piquito de oro” que diu ell encara li va fer més gràcia i se li va posar entre cella i cella.
La mare tot i indignada per aquest comentari com si fos massa petita per atendre al públic va quedar totalment captivada. Segons les seves pròpies paraules: “és que el pare era moooolt guapo de jove! Amb aquells ulls brillants que et mirava…” i quan ho diu sembla que torni el temps enrere i sigui a la mateixa botiga veient per primera vegada al seu Jani.
Després d’aquesta trobada en van venir moltes altres, sempre comprant 25 pessetes de pernil dolç. Quan la mare es va cansar de menjar-ne, els va tocar als seus germans (sort que n’eren uns quants!) i després a les amigues que havien de fet canvi d’entrepà a l’escola. L’avi Joan sempre deia de broma que un cop van començar a festejar* les vendes de pernil dolç van anar a la baixa.
No sé si el pare està tan orgullós del nostre pernil dolç pel bon producte que és o perquè li recorda a com va conèixer a la seva estimada Pepi.
Després de 60 anys caminant per la vida sempre agafats de la ma podem dir que: el que ha unit el pernil dolç que no ho separi ningú.
*Festejar: ara en diem sortir o ser novios. Entre tots la podríem tornar a posar de moda perquè és una paraula preciosa.